divendres, 25 de novembre de 2016

82. FILLS i FILLES



Tenir fills és d'allò més entretingut. Vas superant les etapes del seu creixement físic i anímic com pots. Fas tots els possibles perquè ningú no influenciï en la seva educació i intentes donar-los allò que penses que és més correcte segons el teu criteri. Els ensenyes a ser curiosos i preguntar sempre que tinguin dubtes sobre qualsevol tema, sigui quin sigui i traient tabús de la seva vida.

Després surten com surten.

Tot això quan són petits i les seves tafaneries no passen de saber com el Pare Noel pot estar en tants llocs alhora, o perquè a la mare de Pepet el nen l'hi ha portat la cigonya i no l'ha tingut a sota del cor durant nou mesos com als nens de casa nostra, és fàcil.

El problema comença quan volen saber com s'ha de fer per entrar-los a la panxa, o altres de més complicades.

Se te'n van les ganes que creixin. Hi ha dies que l'interrogatori d'un fill sobre temes generals és pitjor que suportar una classe de matemàtiques aplicades.

Un dia t'aixeques i estant tota la família a taula esmorzant notes que els teus fills es miren i esbossen un somriure. Llavors penses que estan pensant alguna de grossa o que et volen empaitar tots dos alhora per aconseguir alguna cosa (sempre demanen).

Però no diuen res, diferents dies i la mateixa actitud.

Jo tinc nen i nena i fan valer aquella premissa que els homes són més tranquils i els importa tot un rave i que les dones som tafaneres per naturalesa.

Així un dia la nena somriu mentre prenem el got de llet amb galetes. Com que està en plena adolescència crec que està pensant en uns dels cantants aquests que li agraden o un dels nois del cole, i hi vaig jo i li pregunto rient:

- Fas cara d'encantada... Amb qui penses?
- En ningú en particular. És que ahir la nit estàveu molt sorollosos -em contesta tan campant!

El pare s'aixeca de cop i marxa a ... rentar-se les dents, una altra vegada?  

Allà em quedo jo, sense saber si contestar que netejava la meva alcova a les dotze de la nit (cosa d'allò més habitual) o dir que jugava a les cartes. I amb moltes ganes d'agafar a algun espècimen masculí i d'escanyar-lo.

Però la harpia no em dóna treva.

- Mamà... la teva la primera vegada...

Òbviament no li deixo acabar la frase i mirant el rellotge li contesto esvarada:

- Vaja, quina hora és ja!!! Avui arribarem tots tard al tall!!

T'enfades perquè t'adones que hi ha qui sempre s'escapa a rentar-se les dents...

Quan ens quedem sols sense nens, em diu:

- Uf! Quines paperines de converses -això ho diu un que mai les té...(enteneu-lo... segons ell jo m'explico millor...)
- Sí -li contesto secament. Ah! I fins que no li expliquis a la teva filla com es juga al xinxon, al guinyot, a la brisca i a tots els jocs de cartes que tu i jo ens sabem, perquè deixi de preguntar... em temo que no hi jugarem cap més partida.

dimecres, 19 d’octubre de 2016

6. "APALABRADOS"


Suposo que estareu d’acord amb mi que cadascú té les seves “neures” i manies. Jo no me n’escapo. Les meves són les paraules, mots, termes, vocables.

No me les dono d’il·lustrada perquè estic molt lluny de ser-ho, només diré en el meu favor que m’encanta aprendre’n de noves, tant en català com en castellà. I amb això em dono per satisfeta.

Tant és així, que porto instal·lades al mòbil unes quantes aplicacions al respecte (diccionaris, correctors, traductors). Els amics i els no tan amics em diuen “rareta”, però suposo que ja sabeu que no m’importa gaire.

Caminant per la xarxa he descobert que encara queda gent com jo, poquets però algun.

Entre ells: una bruixa molt bruixa, un marquès sense títol, alguna tòrtora picotejadora, algun rei de les olles autòctones i alguns més.

Jo sóc un angelet.

Estic parlant dels usuaris d’Apalabrados.

Vuit del matí.

Pobra de mi! Tota la vida llegint i intentant aprendre vocabulari, per arribar a una partida de Scrabble i no saber el significat de més de la meitat dels mots.

a) Partida amb la bruixa que cuina pocions amb la meva dignitat (les pallisses que em col·loca són antològiques). Sempre hi juguem en català però avui, seguint la meva línia, m’he confós i l’he encetada en castellà (igual això m’afavoreix i no m’apallissa). Primera jugada de l’aquelarre: 58 punts amb la paraula “RELOCHO”.

Em calmo... les bruixes són llestes i endevinen el pensament i també saben quines són les paraules que desconec. Em vol posar nerviosa.

relocho, cha.

1. adj. Burg. aturdido.

Real Academia Española © Todos los derechos reservados

Com que sé que sou pescaparaules com jo... us en poso el significat, perquè... No el sabíeu, oi? Ja em sento més alleujada de veure que no sóc l’única.

b) Partida amb el Rei de les Olles (el títol li he atorgat jo). Aquest també omple aquests estris de cuina amb les meves deixalles i és qui m’apallissa més. La distància més propera de punts a la que em quedo d’ell, sol anar entre 200 i 250. El dia que li guanyo una partida, és festa major.

En aquest cas em costa triar paraula. TOTES són de 50 punts mínim i maques. Em passo l’estona consultant el DIEC. GUITZA, paraula de sis lletres però col·locada en triple mot i la Z en triple lletra... 100 i pico!!

guitza

1 1 f. [LC] [ZOA] [AGR] Acció d’alçar i llançar violentament endarrere una o ambdues potes posteriors un cavall, un ase, un mul, etc. La mula esquivà els gossos amb quatre guitzes.

És el meu heroi...

c) Partida amb el Marquès. Com que és professor... me n’endinya una de ciències: BIOTIP. De sis lletres però ben col·locades. Una altra ràfega de punts. Pobres alumnes.

biotip

m. [MD] [PS] [AGR] Conjunt de les característiques constitucionals de cada individu.

Va!! No dissimuleu, que aquesta tampoc no la sabíeu!!

Aquest és el pitjor perquè sempre tinc la sensació que el guanyaré (anem molt aparellats de punts) i SEMPRE m’acaba guanyant.

d) Li toca el torn a la tòrtora. Especialista en fer picotades als àngels. Us puc assegurar que els deixa ben foradats. HALOIDE. Res a dir... H ben posadeta per fer molts punts... Ella tan maca la tortoreta!

haloide

1 adj. [LC] [QU] Que sembla una sal.

2 adj. [QU] Que resulta de la unió directa d’un metall i d’un halogen.

Final de les partides.

Com podreu imaginar, totes quatre perdudes.

Al meu pobre BIOTIP, a causa d’una ràfega de lletres HALOIDES que m’han fet la GUITZA l’han deixat ben “RELOCHO”.

dimarts, 18 d’octubre de 2016

5. IAIES I ALTRES PARENTS




S’ha posat la ràdio en marxa. Demano permís a tots els músculs orbiculars de la meva cara per poder obrir els ulls. No m’atenen, estan per altres temes. El meu sentit del olfacte i el Joan es desperten de cop: Cafè! –la meva mare, penso. 

M’aixeco sense gaire ganes i vaig cap a la cuina. Són les 6:15 del matí. Me la trobo perfectament pentinada i empolainada com per anar al carrer. 

- Bon dia, mamà –li dic. Entra el Joan a la cuina.

- Hola Joan –contesta ma mare 

Penso, -i jo? No hi sóc? Val, potser s’ha quedat sorda de sobte i no sent la meva melodiosa i aguda veu. Hi ha qui no sent els aguts, oi? 

- Carai! M’ha fet cafè! –diu rient el Joan.

- Sí, aquesta cafetera es farà malbé de no utilitzar-se. Amb la màquina aquesta tan moderna ja no preneu cafè com Déu mana –em mira, la vaig comprar jo en contra de la seva opinió.

- Ah, filla per cert... Anit no vas posar el rentavaixelles i està tot brut. He hagut d’escurar uns gots per l’esmorzar dels nens. 

No replico, el Joan calla. És feina seva. 

Torno cap a la meva cambra i em trec el pijama. Vaig cap a la dutxa. Una bona arruixada m’anirà bé. 

Al cap de cinc minuts estic fora, amb la tovallola al cap. El Joan em substitueix al lavabo. 

- Nens! Fora del llit! –em situo al bell mig del distribuïdor, des d’on veig tots dos llits.

Torno a la meva cambra i començo a fer el llit. Ve ma mare.

- On guardes les galetes dels nens? –em diu.

- A l’armari on estan el cafè instantani i el sucre

- Un lloc totalment il·lògic! Per què no ho tens a la despensa? –surt sense esperar la meva resposta. Li hagués volgut dir que ella a casa seva ho guarda al mateix lloc. És igual.

Acabo de fer el llit i cap dels nens s’ha aixecat.

- Va, Andreu! Després correràs... –Li dic suaument.

- Què pesada que ets!! –Em contesta.

- Deixa’l dormir dos minuts més. Encara és d’hora –diu la meva mare darrere meu.

- “D’on ha sortit?” Em pregunto. 

La nena surt de la seva habitació per anar al bany de nens. 

- Bon dia Anna –li dic. Un petó?

M’entravessa amb les seves pupil·les verdes.

- Bon dia iaia –contesta.

- Bon dia, reina. Com ha dormit la meua princesa? 

- Molt bé, iaia petonets –és l’apel·latiu que utilitza la meva filla per referir-se a la meva mare. Entra al bany.

L’Andreu surt del llit renegant. Li fa un petó a la iaia.

- Estan tots dos banys ocupats? I per això tanta pressa? – Em fulmina amb la mirada.

- Ves vestint-te –li contesto.

De moment cap petó per a mi. Tindré l’escarlatina i no me n’hauré adonat?. Vaig a assecar-me el cabell.

Les 6:55. Està clar que el Joan ha caigut per un dels nombrosos forats que hi ha al bany...

7:10 h. Tothom a taula per esmorzar. Cedeixo a la meva mare el meu lloc. La taula de la cuina és de quatre places. Prenc el tallat dempeus davant l’aigüera. Els nens i el Joan fan bromes amb la iaia. 

Sona el timbre del carrer. Qui és a aquestes hores? –penso.

- L’Enriqueta! (la mare del Joan) –diu ma mare amb un somriure d’orella a orella. 

Surto a obrir la porta de casa. Tancada amb clau. Vaig cap a l’alcova a buscar-la. Sona el timbre insistentment. Ja vaig! –penso. Quan torno ja ha entrat. Portava clau de casa.

- Filla! Podries tenir les claus més a mà! Quina manera de fer esperar a la gent! Cada dia estàs més despistada –òbviament aquesta és ma mare.

- Sí, darrerament no va molt fina –li contesta l’Enriqueta.

- Mamà, ahir tampoc no em vas comprar el bloc de dibuix? –comenta la meva filla. 

Voldria haver-li contestat que el bloc és tan especial que l’he hagut de encarregar, però surt a corre cuita de la cuina.

- I a mi no m’has comprat la tarja de metro –diu l’Andreu. Vull contestar-li que sempre se la compra ell (jo què sé quan se li acaba?), però com no?, surt de la cuina.

Deixo a les dues iaies a la cuina i vaig a secar-me el cabell una altra vegada!

Quan surto trobo a la mare i a l’Enriqueta fent els llits dels nens. 

- Què feu? –els pregunto.

- Els llits. No ho veus? –la meva mare.

- La teva filla és com un sergent, obliga als nens a fer-se els llits –l’Enriqueta.

- A veure si t’arregles una mica el cabell, que el portes fet una “frasca” i pinta’t les ungles! –ma mare. 

Vaig cap a la meva habitació, no sé si secar-me el cabell o cometre un delicte. El Joan es posa l’americana i es recol·loca la corbata. Té cita amb un galerista.

De sobte hi caïc. Jo he demanat dia lliure per estar amb la mare. Però ell que treballa a casa... ha convidat a la seva i marxa!

Els nens agafen les motxilles i surten de casa amb el Joan per agafar el bus. Corren perquè és tard. Cap petó.

Em quedo amb les dues iaies dels meus fills. 

- Filla, he parlat amb el Joan i m’ha convençut per quedar-me amb vosaltres tot el que queda de mes –em diu la mare (avui és dia 2)

- Fantàstic mamà!! –crec que encara porto el cabell molt mullat...

dilluns, 4 de juliol de 2016

4. CAFÈ



7:35 Quan estic a la porta del carrer decideixo anar a peu. Avui fa un dia maco i torna a abellir caminar fins a la feina. Encara no han habilitat les terrasses de les cafeteries. En algunes d’elles ara comencen a treure taules i cadires per convidar a la gent que comenci a seure.


El meu autobús gira ara cap a l’esquerra, jo segueixo recte fins a l’Avinguda. Em quedo dempeus davant del pas de vianants per girar a l’esquerra.


Davant meu veig una de les construccions de ferro rovellat que hi ha al llarg de tot el passeig. Segons els tècnics que tinc a casa, es tracta d’una sortida de fums del cinturó de Ronda de Barcelona. Pobres ignorants! 

Les lletrades que vivim amb ells sabem perfectament que es tracta del barret del Barretaire Boig de la història de l’Alícia. Un dia que havia menjat la poció per fer-se més gran el va perdre camí del Tibidabo, i aquí es va quedar, oxidant-se gràcies als seus ornaments metàl·lics.


Creuo el carrer i camino en paral·lel al carril bici fins a la Travessera. Des del carrer Joan Güell agafo Taquígraf Martí, entrant en una de les zones amb més encant del barri de les Corts de Barcelona. En arribar a Galileu giro a l’esquerra fins a Déu i Mata. M’endinso en la Plaça de la Concòrdia matinal, ben diferent de la que em trobo al vespre. Encara posant-hi taules, sense nens, cap soroll.


Ara la part més aromàtica de tot el meu trajecte. El tram de carrer Déu i Mata entre la Plaça de la Concòrdia i Vilamur. El jardí posterior del Centre Cívic Can Déu emana tot tipus d’olors de flors i herba fresca, és tot un plaer per als sentits.


Segueixo el meu camí observant com la gent va amb pressa. Es comencen a veure els primers estudiants per la zona de l’Escola Ítaca i del Col·legi Santa Teresita de Lissieux.  Estic a un pas dels grafitis dedicats a Rodoreda i Espriu que hi ha al costat de l’Illa. Em sap greu perquè no trigaran a posar un altre horrorós bloc d’oficines i se’ls carregaran.


Penso en les meves cuites, les que m’esperen en arribar al despatx. Gairebé sense adonar-me’n i ja estic creuant el carrer Entença des del mig de la Diagonal, un dels punts amb més trànsit a aquesta hora.

Quan arribo a la Plaça Wagner giro per entrar-hi i em trobo amb les reixes davant del nas. Encara no han obert aquesta entrada! Accedeixo a la plaça pel passadís de l’Edifici Beethoven. La taverna de les cerveseres i cervesers del despatx encara no ha plantificat les taules al carrer.


8:10 Demano l’ascensor i premo el botó corresponent. Quan obro la porta, un altre cop la calda! I ara a posar-se mitges. M’envaeix la depressió. M’he de treure el meu conjunt i vestir-me un altre cop de negre!


El meu ritual, reviso les safates de correu. Avui tampoc no tinc admiradors que m’enviïn res agradable. Enfilo el passadís cap a la segona safata a revisar. Tinc un parell de “notis de procu” sense gaire importància. Surto de la zona del vidre (em recorda la pel·lícula aquella d’un nen dintre d’una bombolla de plàstic) i surto al passadís. Giro a la dreta i entro a l’office. Trec una càpsula de cafè de la bossa on porto el menjar. Sembla d’herbes per cuinar. A qui se li acudeix fer-les amb el fons blanc i lletres verdes? Em preparo la poció màgica que m’endolla al despatx.


Baixo les escales que un dia mesuraré, n’estic segura. Bossa del menjar, bossa personal, cafè en tassa i plat, notificacions...


A baix espera la dona que neteja.


- “Después te quejarás si te cae algo... ¡Anda! ya te miro yo si tienes algo en la bandeja de aquí abajo, vete ya “pa tu sitio” – em diu amb una veu que m’espanta les neurones.


Ella sempre tan optimista, no li replico.


Enfilo el passadís que comunica els dos pisos inferiors.


Maleïda catifa! Cafè a terra, sabatilles brutes, pantalons tacats i la dona i jo mortes de riure.


divendres, 1 de juliol de 2016

3. ON ETS?





Imatge: personal

Ja eren gairebé dos quarts de dotze de la nit... No podia endarrerir més el moment d’anar a dormir. Al dia següent havia d’estar descansada per poder acabar tota la feina que tenia a mitges a l’oficina.

Es va quedar dempeus al seu costat del llit, mirant al costat dret com esperant que ell obrís els llençols i es posés a dormir. Però ell no hi era...

Aquell maleït dia ho havia perdut tot ... mai més no tornaria. El recordava estès, sense alè. No podia recordar res més.

Es va treure la brusa i els pantalons, la roba interior i les pinces que li subjectaven el cabell. Va girar cua i va anar cap al bany on es va rentar les dents i es va dutxar.

En sortir es va posar el vell pijama verd de ratlles roses, d’estil militar que ell li havia regalat. Realment era còmode.

Ara se l’imaginava parlant amb aquella veu que posava, com si sempre estigués enfadat, un pèl més alta que els altres registres de la casa. S’imaginava a ella mateixa engegant-lo a dida... estant massa cansada per tonteries i, acte seguit fent les paus... El millor moment del dia.

Havia perdut el company, aquell que formava una part insubstituïble del seu tarannà diari ... tenia la seva funció dins de l’engranatge de la casa i del seu cor.

També havia perdut l’amic, aquell amb qui reia cada matí comentant les notícies de la ràdio que els despertava, el primer que li feia un petó cada dia (de vegades, l’únic). 

I, com no? Havia perdut  l’amant. Aquell amant que ho era tot, amb qui havia après què era el plaer, la tendresa, la passió desmesurada ...

Ara se n’adonava ... Quantes hores perdudes discutint, ferint-se l’un a l’altre, desitjant perdre’s mútuament de vista...

Aquell dolor la traspassava, la superava... només una llàgrima va fer que es buidés i sortís cap a fora amb tota la seva intensitat....

2. LA MARE




Imatge: internet

L’Helena va fer la volta al sofà col·locant-se al darrere i se’l va mirar amb picardia. Sabia que ell desitjava alguna cosa més que veure la televisió. Va somriure sense obrir els llavis, sense articular paraula, no calia. Desitjaven la mateixa cosa, però executada de diferent manera. Ella volia jugar amb ell i no pensava deixar de fer-ho. El Joan la mirava impacient ...

Amb la mà esquerra va tirar del pal xinès que subjectava la seva melena i va fer un suau moviment de cap perquè els cabells s’estiressin per la seva esquena. Brillaven sota la llum de la làmpada, tenien un color castany que encenia més els ulls de l’home.
A poc a poc va anar bordejant el sofà, passejant la mà esquerra pel reposacaps, mentre caminava. Els seus dits jugaven amb el tapís, tot imitant una carícia sobre la pell. Es va portar el dit índex de la mà dreta als llavis i el va besar, portant-lo tot seguit cap els llavis d’ell perquè fes el propi... Ell el va atrapar amb els llavis humits i li va agafar la mà, portant-la cap a ell. L’Helena va negar amb el cap. Encara no era el moment.

Ara passava per darrere d’ell. Li va introduir els dits en el cabell, acariciant suaument el seu cap, després les orelles, només amb la punta dels dits. Li feia sentir aquell cúmul de papallones que volien sortir de cop i menjar-se-la. Els seus ulls ho deien tot, però ella només somreia i negava.

L’Helena volia gaudir del moment, posant-lo a prova. Sense deixar de tocar el cap del Joan, va acabar d’envoltar la butaca. Ara estava al davant. Ell volia tocar-la, agafar-la per la cintura i fer-la seva. Ella, llegint la seva mirada va seguir negant amb el cap. Aquell somriure el martiritzava.

L’Helena va acostar els seus llavis als del Joan, gairebé sense tocar-los, només el suficient perquè ell s’encengués encara més.

Va tornar a acostar els llavis als d’ell, entreoberts, aquesta vegada convidant-lo a entrar.

Ell va acceptar la invitació.

Ara, tots els dits alhora, es van posar sobre la base del coll del Joan desplaçant-se a les espatlles, electritzant cada mil·límetre de pell per on passaven.

Ell la va mirar ansiós i ella va xiuxiuejar-li a cau d’orella:

- Aixeca’t, són les sis. Ma mare està al caure.